Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/104

podeu despatxar els treballadors, — digué en Vives, blanc com un ciri.
Míster Groc restà veient llumenetes. Es a dir que tant mateix se podia creure en una estafada? Impossible, impossible! I els doscents mil duros suscrits a Barcelona? I els vint mil gastats? Cah! Ell escriuria al president, aniria fins a trobar-lo. I els tribunals? I el presidi? Impossible! Enhorabona que creguessin, com ell, en la fugida de mala fe de l'administrador; però, una estafada per part del director?...
— Doncs, jo hi crec,—féu, més mort que viu, el pobre Vives.
I l'inglés tornà tot concirós a les mines i despatxà a tothom que, no content de menjar a despeses d'ell, volgués esperar fins a l'altre dissabte, en que hauria aclarit la veritat. Cartes i viatges de res li serviren, com no fos pera trencar-li les ales del cor, fins al punt de no deixar-lo tornar a les mines. Escrigué a l'unic capataç que hi quedava, i aquest donà'ls despatxos a la dotzena de minaires morts de fam que havien escoltat a l'inglès; però, embestits per la gana i envalentonáis pel nombre, encara aquests el despatxaren an ell a pedrada seca.
Un cop sols, s'ensenyoriren de les claus, de les poques provisions que sobraren, d'ei-