nes, armes i demés; estimbaren trucs i carretons, i al vespre, tancats en la cambra de Míster Groc, apurant de copa en copa mig barril de cervesa i dues garrafes de pipermin, acordaren donar algun cop de mà.
Ajegut de gairell, entre la mullada taula i la cadira, qui no estava assegut a terra, tots més negres que la sutge, anaven capbuçant i adormint-se d'un a un, tot repetint:
— I es clar: d'una manera o altra 'ns hem de guanyar la vida.
— Si aixampo a l'Escanya-pobres, ell me la paga, — feia, aclucant els ulls, un geperut i coll-tort, que sols en silueta 's veia que era l'Aloi.
I deien això amb vocals tant menjades, un to tant defallit i unes boques tant tortes, que s'hauria dit que's morien. Més, si no 's morien ells, ja moria quelcom més: els sentiments honrats en llurs cors i la llum de petroli, tota escurada i cremellejant, que tenyia de claror rogenca les armes de damunt la taula.
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/105
Aquesta pàgina ha estat revisada.
