Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/106

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.





X



Mentrestant al castell tot seguia, si fa no fa, igual que abans: la Tuies, recelosa i esporuguida del nou marit, fent-se compte de no mossegar-lo mai més, però no perdonant-li mai més tampoc la temptativa d'escanyar-la; l'Olaguer administrant lo d'un i altre, cercant debades qui li llogués La Coma, plorant la merma que aquell any li havien fet la conducta den Pere i el passament de comptes, en lo que encara, per bona composta, aquell li arrencà cinquanta quatre duros, nou rals i mig; marit i muller, cada cop més cegos pel diner, més esperverats de tornar-se pobres.
 Enllepolit per les cullites del primer any, l'Escanya-pobres no se sabia acabar les perdues del segon, ni la Tuies podia coure-s l'entrega de les trescentes lliures que havia