les queixalades de l'hostal. Fòra 'ls enemics, una pistola a la faixa per si de cas, se creia a La Coma ja tot segur, i eren pocs els dies que no hi anava amb jornalers o sense, mal que li pesés. «Ditxosa Coma! Ningú l'hi comprava! Malviatge les terres!» La Coma era'l seu torment; però hi anava, i l'unica precaució que prenia era la d'arribar al castell amb claror de sol.
No obstant, un dia 's féu fosc, tant fosc que la Tuies i la Coixeta no pogueren esperar més sense tancar-se, i l'home no arribava. L'esperaren fins a altra hora, desvetllades i amb sobressalt, més de por de trobar-se soles que de lo que an ell hagués pogut passar-li, i acabaren per condormir-se i anar-se'n al llit. Morta de són, la Tuies s'acotxà sense fer l'acostumada visiteta al seu tresor; però, a mitja nit, un somni pesat la desvetllà, plena d'alucinació terrible.
— Si m'haurà fugit robant-me!
Encengué llum, i, tirant-se unes enagües damunt, nerviosa i febrosenca, començà a forcejar la feixuga capçalera amb temeritat de brau. Bregant i més bregant, n'eixí, encara que molla de suor, laça i esporuguida del cop que donà la fusta al caure a terra; però ja veia la porta de son sagrari, ja l'obria amb la clau, ja tocà no sols les seves dobles, sinó
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/108
Aquesta pàgina ha estat revisada.
