les de l'Olaguer i tot. Allí podia barrejar-les, extendre-les damunt del seu llit, encara calent, sense perill d'esser escanyada, nedar en una mar d'or; ella ho tenia tot, era més rica, era feliç.
«Tuies,— deia un paper que trobà al peu del portal la Coixeta, l'endemà al matí; — Tuies, per Déu i pels sants i per tota la cort celestial, no't recordis de la meva prohibició; estic pres, amenaçat de mort; deixa mil duros, mil, sense mancar-n'hi un, al peu del reixat, a mà dreta, aquesta nit, i no avisis, per Déu, a la justicia, sinó, soc mort. Mira-ho bé: es la meva lletra, hi poso la meva firma; mil duros, sense faltar-hi un xavo... Tuies, soc jo, el teu marit; no t'enganyo; pateixo molt; no diguis res; posa mil duros ben embolicats que‘ls puguin pendre depressa; no guaitis, no vulguis saber qui 'ls ve a buscar, sinó, ho pagaras tu després. Mil, sense faltar-hi una malla.»
La Tuies, amb els ulls enfonsats per la febre de la nit, ho llegí amb prou feines, escrit amb lletra tremolosa, en un paper tant arrugat i emmascarat que ho feia boi ininteligible.
La Coixeta, veient que mudava'ls colors
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/109
Aquesta pàgina ha estat revisada.
