Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/110

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


i pressentint lo que passava, saltà, tota enguniosa:
 — Què es de l'amo? Que està pres?
 — Calla, tafanera! Per què té d'estar pres?— respongué la Tuies, indignada i clavant-li 'ls ulls fins al cor.
 — Podrien ser lladres.
 — Els lladres no busquen els pobres. Cuse-t la boca. Deixa-m estar.
 I, esqueixant el paper en mil bocins, els tirà al foc i passà ‘l dia tota sorruda, tancada al dormitori, furejant pel primer pis, pels recons més foscos del castell, pujant i baixant, anant i venint com rata emmetzinada i no deixant eixir ni al peu de la porta a la Coixeta. Cap-al-tard tancà ja 'l castell, s'endugué totes les claus a la butxaca i no aclucà l'ull en tota la nit.
 L'endemà, abans d'obrir a la Coixeta, sortí al pati, badà a pleret la porta gran, i al llindar trobà un segon paper, sota una pedra. «Tuies, es el darrer mot. Si algú ha pres aquells mil, posa-n'hi altres tants, al recó dret del reixat, colgats amb herba. No 't demano res teu: encara després, jo t'ho prometo, t'ho juro, te 'n donaré mil per tu. Posa-ls-hi, sense por; ningú 't farà re, i, si no, sí. No ‘t recordis de lo que 't deia: me'n desdic de debò. No te'n demanaré compte,