Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/111

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


no: encara-t besaré les petjades. M'hauras salvat d'una mort esgarrifosa. Vés si 't deuré, que t'ho donaré tot, tot. Tuies, per Déu, no puc més! Salva-m! Demà ja no hi seras a temps! — Olaguer
 Aquest paper el llegí tres vegades, fixant-se en les frases «darrer mot», «si no, sí» i «demà no hi seras a temps», la darrera mig esborrada evidentment per una llagrima. Cremà'l paper, cridà a la Coixeta, i altre cop se la vegé rondar tot el matí, esfereída, pel castell, fins a mig-dia, que, atravessant la cuina amb el davantal carregat, tota corba pel pes que hi duia, entrà amb rostre rioler a la cambra, ont se tancà de part de dins. Havia trobat tres talegues sota una rajola de la cambra fosca, i, comptant les dobles i recomptant-les, no eixí a dinar fins a les tres.
 Encara no s'havia post el sol, ja tancà i barrà'l castell; i quan se trobà sola en la cambra obrí l'amagatall, obrí la calaixera, comptà damunt d'ella mil duros en dobles de quatre i les apilà, formant dos pilarets d'or airosos i lluents que l'encisaven. I, perlejant-li 'ls ulls, embadalida, se llençà a abraçar-los, exclamant:
 —Això'm voldrieu pendre?... No, no; no m'ho pendreu!
 Els pilars s'esfondraren, formant un gran