a l'unió de la mina i el pou, un dels enginyers, aixecant el cap, sentí en el front la desagradosa rascada d'un objecte fret, punxós i brandant, ensems que 'ls seus peus ensopegaven amb pellingots de roba. Tornà enrera un moment, ple de vaga temor, pera passar altre cop endavant més ajupit, fins a trobar-se al mig del pou. Llavores ell i els seus companys remarcaren que, en el groixut travesser dels ternals, penjava un objecte recargolat i monstruós, ple de traus i angles i de silueta extranyament humana. Hi acostaren les llanternes i recularen esfereits. Era un esquelet humà. Estava penjat al travesser per sota les aixelles, lligades les pelades mans darrera; arnada barretina cobria'l seu crani pelat, i troços de roba, esqueixalats i humids, penjaven encastats al costellam i als femurs. Sobre aquelles parets de carbó ressaltaven més blancs els óssos. Però lo més esgarrifós, perquè duia a l'ànima la revelació dels sofriments que degué passar l'infeliç, era veure-li la posa revinclada dels genolls i dels seus peus crispats, el cap girat per amunt, amb la barra oberta, com si encara cridés socors als de dalt de la montanya.
Tothom quedà espaordit; més un dels guies, veí de Pratbell, regirant la roba de terra, exclamà de sobte:
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/117
Aquesta pàgina ha estat revisada.
