Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/24

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


guer, i, un cop s'han abaixat, els hi torna. Moltes candeletes fan un ciri pasqual. Una dóna aixís us apedaça i agombola com ningú. I, ademés, aquell instint del negoci que té, la dòna de casa, aquell cop d'ull! Quan ella us dóna una sortida o consell, escolteu-la: són grans inspiracions que no més tenen elles. Verbigracia, quan se'm va presentar aquell beneit de D. Guillem, el baró, a demanar que li bestregués trescents duros, coneixent jo, com de fet, que'ls volia no més que per fer el fatxenda en la suscripció de les festes del carril, de poc l'envio a passeig. Per sort meva, vaig demanar-li que m'hi deixés pensar. Ho dic an ella, i sabeu què va preveure? Que‘l castell seria meu, com de fet no crec que trigui gaire a ser-ho. Tenen grans inspiracions, grans inspiracions! Després, quan us moriu, a qui ho deixareu? Val més saber que no ho han de fer malver. Ja us dic: cerqueu una dòna aixís i caseu-vos: a la fi es el camí que hem de fer tots.
 L'Olaguer s'aixecà i, donant un copet amistós a l'espatlla del notari, va dir:
  — De tot lo que vostè m'ha contat, i molt més, me'n passo jo.
 — Vós sou un tinyós, vós no sabeu ser persona, — replicà 'l notari, mig agraviat.