Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/25

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 I com el taro tornava a bufar i la nit era ja bruna, emprengueren silenciosos la costa de la vila, l'un amb les ulleres al front i tantejant la terra amb la mangala, l'altre amb el garbonet sota l'aixella. Més, a mitja vila, cadascú tirà pel seu cantó, fent dret a casa.
 Quan l'Olaguer, havent barrat la porta, gambava magatzem endins a la feble claror d'una candela que duia estenallada entre dos dits, un xicot del carrer cridà pel forat del pany: «Escanya-pobres!». I aquest crit, que retrunyí amb veu aspra i desvergonyida per les tenebroses voltes del magatzem, glaçà les sangs de l'avar. «Escanya-pobres!» Renom que li aplicaven feia un quant temps, que anava popularisant-se i que duia en sí tots els aires d'una persecució rabiosa, que era un estigme amb que li escupia a la cara tot un poble. Aixís ho entenia l'Olaguer, i al pensar-hi, ell, que per propia voluntat s'apartava sempre de tothom, s'esfereía.
 Sa naturalesa era la de l'arrel o del taup: viure en la foscor, créixer en ella i en ella desplegar sa força; no eixir mai a fòra, ni esser senyalat amb el dit, ni esser l'enveja o el sac dels cops de ningú. El crit d'«Escanya-pobres!» era un crit de venjança, l'alerta d'un regiment de foners disposats a apedregar-lo. En aquell moment, dintre sa casa, el crit