Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/26

prenia ja un to provocador. Se sentí acorralat, i en son semblant se llegí tota la sobtada desesperació de la bestia sorpresa en el cau, l'ira selvatge d'aquella naturalesa grossera. La vida ensopida que tants anys menà dintre la foscor del seu magatzem l'havia tornat esglaiadiç com una rata. Del coratjós traginer no 'n servava sinó la primera embestida i la confiança absoluta en tota la naturalesa, exceptuant-ne l'home, que era, per ell, la pitjor de les feres. Tota sa vida havia dit que l'humanitat es una colla de lladres. Cada home era, doncs, un lladre de qui calia guardar-se; i, en la confusió d'idees del seu cervell escanyolit per l'ignorancia, havia cregut sempre honrada tota cobdicia que no anés armada fins a les dents. L'usura, que les modernes lleis no persegueixen, tampoc la condemuava'l sentit moral de l'Olaguer. Més aviat la considerava com una caritat molt semblant a la de tirar una corda a qui s'ofega. Si l'auxiliat no se n'aixecava, era que ja abans havia engolit massa aigua. Ell no n'era responsable, i, en premi d'haver eixit a la platja, se carregava a coll totes les despulles del naufragi, que bé s'ho valien els perills passats.
Un cop ric i motejat d'Escanya-pobres, sa conducta, tot essent la mateixa, obeía a