Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/29

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


volta atrevit a perseguir-lo fins aquell recó, li remogueren fondament totes les tendreses que per l'or sentia. Allò eren amenaces, amenaces contra l'objecte estimat: mai, doncs, l'havia estimat tant! I sentí per ell la frisança d'una mena de lascivia extranya, una aberració bestial que no cab en raó humana. Ja que no podia fondre l'or i portar-lo a la corrent de ses venes, volia besar-lo, glopejar-lo, refrescar-se'n la boca i amb son alè cobrir-lo amorosament d'un vel. En les depravacions i baixeses de sa grossera passió mai havia arribat tant avall: estava foll.
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
 En tota la nit no pogué aclucar l'ull; i, com la febre li exagerés els perills que corria a Pratbell, prengué 'l determini d'anar-se-n. Quasibé buid el magatzem, amo de La Coma i resolt a fer de pagès, com més aviat abandonaria la vila mellor: terra entremig i no pensarien en ell. Una llenca de terra d'un parell d'hores ja seria prou per aquells avalotats. Quan aniria a la vila no veuria sinó 'l notari.