l'omplia d'una basarda més consemblant a la dels gelosos que a la dels porucs; perquè, com a tot amant cego, no li dolia la vida, sinó 'l ser estimat. Es per això que del motiu d'Escanya-pobres, lo que menys l'ofenia era l'intenció insultant: lo que més el trasbalsà, la llum que en sí duia 'l mot pera treure'l de la foscor en que vivia i fer-lo objecte de la rampinya humana. Per això l'escoltà, estemordit, ressonar dintre de sa propria casa, prop, prop del diner.
Una estona restà espalmat, la candela tremolant entre 'ls dits, els peus clavats a la mateixa rajola; i una barreja de por, d'ira, d'odi, que passà per damunt de l'insolent i abarcava tot el poble, bambollejà per dintre aquell cor. Un silenci absolut el refé; tornà enrera, repassà les baldes, la barra, el pany, tapà ben bé'l forat d'aquest; i com si encara no sabés que'l crit havia entrat de fòra, resseguí, lo mateix que dòna poruga, fins els més petits recons del seu ronec magatzem.
Ja amo de si mateix, un somriure lluí en son rostre: l'expressió de la venjança, pera no dir-ne la claror. Mai tant obcecat com aquell dia. La conversa del notari, portantli 'ls ulls envers la dòna, criatura de qui'ls havia apartat l'Olaguer passats sos vint anys, el crit amb que'l món s'havia per primera
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/28
Aquesta pàgina ha estat revisada.
