ça de carregar, en els corns de la sarria, unes talegues que pesaven com d'or que eren. Això 'l reconfortà bona cosa. «Si tant dolent fos, no's fiaria ni de mi», pensà interiorment.
Un cop a La Coma, l'Escanya-pobres fou allotjat pels mateixos masovers en la cambra bona del primer pis, l'unica que quedava parada amb un llit de posts i bancs, un canterano i mitja dotzena de cadires que hi havia deixat la viuda de D. Josep. El nou estadant, fòra de les talegues que hi muntà dissimuladament amb en Pere, hi portà, per tot equipatge, un farcell fet amb un mocador de cotó. Mai s'havia vist tant ben aposentat. Les parets eren blanques, l'enrajolat nét, lluentes les fustes, i el llit parat amb llençols de bugada per la Sileta, que'n sabia la prima. La blavor del cel, la pau del camp, l'esplendidesa d'aquell sol que ho daurava tot, que calentava fins un bon esgai del llit, esponjaren bon xic el cor de l'Olaguer, més reverdint-li 'ls records de l'infantesa que no pas fent-li avorrir per contrast el fosc magatzem. Pera contemplar el sol i glopejar aquella atmosfera de sana pau, l'Olagueret, l'Escanya-pobres, l'home gastat i sotmès a la passió del diner, hauria donat tot allò per glopejar un grapat de dobletes, anc que fos dins de la carbonera. No eren pera 'l seu gust les magnificencies de la
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/34
Aquesta pàgina ha estat revisada.
