Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/36

alegra, ostentant amb natural gallardia ses formes arrodonides i ben proporcionades, sa abundosa cabellera daurada al foc, sa testa riolera i expressiva, de la qual cert aire inexplicable d'honestitat escampava ‘ls desitjós carnals que haurien pogut despertar sos ulls atraients, sa boca de magrana del pinyol blanc, i son coll blincadiç i molçut; sentia vibrar en l'esperit l'alenada de l'amor, certa dèu de tendresa i poesia que l'atreia tot sumís i feble. Després, en ses soletats, repassant els serveis que feia a la casa, els consells discrets que esmerçava durant el dia, la manera que'l tractava, lo bé que l'agombolava i li tenia la cambra, tot de sobte l'assaltava 'l pensament de casar-s'hi, sentia reviscolar l'instint de familia; però son genit esquerp li enfrenava la branzida del cor; i d'aquesta lluita li quedava una tristesa misteriosa, una barreja extranya de voler i avorrir alhora a la Sileta.
Aquella tristesa ben prompte li engendrà certa lacitut i emperesiment que, retenint-lo en la cambra, el portaren de nou a contemplar son tresor. Sa passió renasqué amb tot l'esclat d'una bogeria mal curada; la pau dels camps s'esvaí com per encantament, i per primera vegada rondà per allí l'Escanya-pobres, malmirós, aspre i garneu, omplint La Coma d'insofrible malestar, quan més penedits esta-