Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/39

 — Ah! No res, i teniu la poca-vergonya d'afrontar-me?
 —Jo?
 —Vós! Perquè ho sapigueu: jo i tots els de casa som incapaços de tocar una agulla de ningú. No necessitem sentinelles, ho enteneu? D'ara endavant ja us el fareu vós el llit. Aquí, que fins els llençols us posàvem de franç, poca-pena!
 L'Olaguer féu acció d'acostar-s'hi i retenir-la per un braç, a fi de que escoltés.
 — Si ‘m toqueu, us vento bofetada! — digué valerosament la noia, ofesa. I abandonà 'l primer pis, pera no atansar-s'hi més.
 El fet s'esbombà arreu per tota la familia. Aquesta 's féu solidaria de l'ofensa i, per si no bastessin les prevencions amb que d'aquella hora endavant miraren a l'Olaguer, com pressentint ja que a la fi n'eixiria la fera, començà aquest a mostrar-se ferreny i dur amb tothom. Ja trobava que ningú treballava prou, cridava perquè matinegessin més, volia escursar i reduir les vinyetes: «que tant pa i beure!». I tot el dia anava frisós per la treballada, matant-se ell mateix pera donar exemple, rondinant als moços, maltractant les besties, donant clatellades al vailet. En arribant a casa barallava les dònes si veia vessat per l'era 'l moresc de les gallines o escampat al-