Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/40

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


gun brotim de llenya; reptava'l goç a puntades de peu i esfereía 'l gat, ensopit a la vora del foc: «Hala, gandul, a caçar rates!».
 Avesat pel comerç al broll continu de diners, no li bastava ja la llarga contemplació que cada nit dedicava a ses talegues, ni podia avenir-se amb la cançonera producció de la terra. Sentia afany d'arreplegar; una anyorança mortal de trafec de diner el consumia. Al veure que les seves talegues no creixien, l'assaltà 'l temor de que minvessin, i llavores la retirada de la Sileta li proporcionà 'l goig de ficar-les dintre la màrfega pera guardar-les mellor durant la nit.
 En mig de ses tristeses, un jorn brufol i ventós, fugint la presencia dels seus companys, se'n pujà serra amunt, internant-se en la garriga. Pels seus peus, pel seu cap, tot eren cruixits de fusta. «Gracies a Déu, la terra, doncs, també donava alguna cosa en aquells dies curts.» I sentí pessigolleig de goig; i desafiant el vent, que xiulava i tallava la cara, se passà tot el mati arreplegant llenya com un desaforat. Muntant muntant, arribà al cim que dominava la conca. Ni mai que ho hagués fet! Allà, entre la negror d'arbres que clapejaven la rogenca plana, vegé destacar la grisa silueta de la vila, amb el seu castell i campanar. El cel de plom, que damunt d'ella