Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/52

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


llurs miralls extesos per terra, llampegant entre 'l fullatge; el cel, sos horitzons i mars de llum: el visitant posposava tots aquells tresors a la set del seu esperit, ull-pres per la porta del castell, ont tenia fit l'esguard ja feia estona. Si estava barrada, perquè ho estava; si de cas era oberta, perquè ovirava a dins son vestibol ogival, son pati negrenc i recullit, l'ampla escala a cel obert, amb son antpit de rosetons, les parets trauades ací i allà per finestres i portes fistonejades de gracioses motllures, capitellets i repises esculpturades. Un vel humid i cendrós semblava, d'allà enfòra, cobrir-ho tot del misteri més atraient; l'imaginació 's forjava ja tota una resurrecció de l'Edat Mitjana: estrados entapiçats, arques de roure de cairuda talla, el gran tinell amb la vaixella d'or, l'harpa del trovador, l'armadura de l'avagant, els enfilalls de perles i joieria de les dames. Altres dalien per veure 'ls cellers, les fosques maçmorres, els soterranis misteriosos, la consabuda mina que per força degué tenir el baró pera baixar a la vila, pera escapar-se potser fins al riu.
 I res d'això hi havia. El temps; famolenc insaciable, s'havia empassat fins els òssos d'una vintena de generacions d'aquella antiga familia, venint a trobar el darrer baró