pressius que denotaven viva i picada conversa. Donya Tuies se n'havia endut una impressió dolentissima del castell: conceptuava, com l'Olaguer, que havien fet un mal negoci; deia que era un casalot, que era massa gran, car de foc i d'escombres, i grunyia ja pera no anar a viure-hi de cap de les maneres. Sols pera que no fos dit, D. Magí, que interiorment no desconeixia la raó, sostenia, no obstant, tot lo contrari: amb molt poc gasto s'apariava allò magnificament. Podrien criar porc, coloms i gallines; tenir una cabra pera la llet; l'hort, que conrearien ells mateixos els diumenges, per entreteniment, els proveiria de verdures. Si tant convingués, llogarien els baixos. En una paraula: ficats allí serien uns reis: el castell els faria la vida. Després, davant de la toçuderia de la seva dòna i pera no donar que parlar, un cop dins la vila, s'avení a vendre-l. De segur que li compraria, pagant-ho bé, en Vives, aquell vanitós de la Granja.
