bilis remoguda, fins una certa nit, que, tant i tant les enfilà D.ª Tuies, que l'home no pogué més.
— Prou! — va dir. — Prou! Recorda't de lo que eres abans de casar-te amb mi: la meva criada! Recorda què vas dur-me en dot: la roba que jo t'havia regalat. Recorda què vaig tornar-te amb el casament: jo no ho vui dir: prou ho sabs tu! Recorda qui 'ls ha fet els diners que tens, que m'amagues, que'm negues fins per menjar. Jo, jo, amb el meu treball! Tu no'm pots demanar comptes, tu no hi tens cap dret! Calla d'un cop, i si no estas bé al meu costat...
No pogué acabar la frase: les cames se li blincaren, perdé'l món de vista i caigué extés a terra. Un cop de sangs al cap el matà en dos dies: morí en braços del seu escrivent i d'un veí.
Immobils restaren un i altre bona estona, contemplant al finat dins la recullida alcova, ont els dos fils de sol que s'escorrien pels mals ajustats finestrons arribaven fosos en llum grisa. Inútil era llur recel, ròssec de la darrera esperança a que 'ls vius s'arrapen pera en va detenir el vol de l'esperit: era mort, ben mort. Sos ulls envidriats, la boca oberta i fosca, l'inflada mà sobre i llençol, tenien la trista immobilitat de la pedra. La
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/59
Aquesta pàgina ha estat revisada.
