Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/58

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


bestreure al dotze. Tu i ningú més ne té la culpa; tu, que tota ta vida has sigut un somniador i res més; que sense mi no hauries fet re de positiu: disbarats sobre disbarats i sempre disbarats. Estariem carregat' de terra per engreixar pagesos i nosaltres cantant els goigs de Sant Prim.
 — Però, dòna, això 's vendrà. Aquell vanitós de la...
 — Tornem-hi amb el vanitós! El vanitós ets tu, que has somniat tota la vida en proprietats. Sempre'm surts amb el vanitós de la Granja, com amb un melindret per fer-me callar. Que't penses que soc una nena que's mama'l dit? Allò no t'ho comprarà ningú sinó a preu de pedra. Sembla impossible que la gent te confiin escriptures i testaments! Pobre de tu que jo't faltés, que ben ennavegat estaries!
 I un dia i un altre dia, a l'hora de dinar, a l'hora de sopar, a l'hora d'anar al llit, sempre aquests gemecs, sempre les mateixes inculpacions fregien les sangs del pobre notari, i la seva salut decandida 'n venia a menos. Semblava que li havien ficat un clau al cor i que cada dia l'hi enfonsaven més i més a noves martellades. Don Magí anava fonent greix, gastant paciencia, escoltant cap-moix tants vituperis, restituint a soles el dinar amb la