podia lliurar-lo d'un cop de venjança que polser costaria car a tots dos. I, en havent parlat per aquest estil, se penjá'l farcell a coll, lligat al cap del bastó, i abandonà La Coma, admirat de que tots els altres fossin tant servils i perdularis.
Però, per la lógica prepotent dels fets, aquella avinença promoguda per l'Escanya-pobres produí un capgirell en l'ordre social dels avinguts, verament inesperat. Cap d'ells el veia venir, i tant natural com era, ja que consistí en consolidar al fort i anorrear al feble. El masover obtiugué un nou cavall, cobrà les despeses fetes, i sense aixecar la veu, ni menys els punys, d'aleshores ençà, allí, a La Coma, era l'amo: l'Escanya-pobres, si no'l moço, un subdit. Tota l'autoritat moral que aquest hi havia perdut, l'havia guanyada l'altre.
Se comprèn l'odi que aquesta humiliació havia d'engendrar en l'Escanya-pobres, qui, de llavors ençà, estalvià tot lo possible les anades a La Coma, amb goig i benhaurança dels masovers. No podent prescindir d'aquests, tot el desig de l'avar fou desposseir-se de la masada. Ben segur que no l'haúria donada a mal preu; però ni a mal preu trobava comprador. El dimoni del carril ho feia més impossible cada dia, com qui diu, xu-
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/64
Aquesta pàgina ha estat revisada.
