Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/68

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


java en negra nit pels esberlats finestrons de tots els pisos, comencessin els veíns del carreró a dir que hi havia remor al castell, a forjar-s'hi fantasmes i esgarrifoses histories, quan l'home més content i tranquil hi estava. Si algú no s'ho creia, feia com que sí, tant sols pera ajudar a treure-s d'aprop l'Escanya-pobres. Aixís la veu s'escampà més aviat per la vila que no'n fou ell sabedor.
 Quan la nova arribà a D.ª Tuies li causà un tropell.
 — Adéu! Ara sí que ni'l llogo ni'l venc mai més! Ara sí que ni jo puc ja mudar-m'hi!
 Hi hauria tres mesos que D. Magí era difunt, i, ofegats ja'ls antics ressentiments que a primera hora li feren acceptar aquella perdua com un gran guany, D.ª Tuies començava a sentir el defalliment d'esperit de tota viuda. Un oncle del difunt l'amenaçava amb plets; la soledat més gran la rodejava; l'honrat escrivent no volgué trepitjar més aquell escriptori, que hagué de fiar a qui menys confiança li mereixia. Els honoraris, que per conveni amb el substitut havia de cobrar, eren font que anava estroncant-se, i s'estroncaria del tot el dia que i notari nou s'emportaria 'ls manuals. La ma-