Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/76

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


vaixell siga gran o xic, hermós o lleig, tant-se-val: el cas es que vingui, que‘l malhaurat agonitzant pugui assolir el cap i lliurar-se de la mort. Per sort seva, el vaixell anava atançant-se tot ensems que'l contraposat onatge empenyia an ella cap al vaixell salvador com moguda d'invisible iman. Era una atracció d'afinitat molecular, empenta per un cantó i altre de necessitats aparellades.
 L'estiu, l'abundós estiu, havia passat, amb les seves cullites, amb tota la seva atmosfera d'or, pera deixar-ne una altra de plom, miseriosa i aigualida. Els braços del pagès ja no s'obrien pera no poder gairebé abastar les daurades garbes ni les sucoses portadores de most; davant de l'amo, estava com un pobre, sempre parant la mà, pidolant sempre pera adobs i conreus, com un sagristà pera ciris que l'amo no veia cremar; la terra tornava a estar pelada, vidriosa, morta, i a Pratbell s'havia apagat el brugit de vida que'l transport de cullites li donà per un moment; abaltint-se altre cop amb la tristesa dels dies curts i el remoros trontoll dels trens que seguien passant d'esquitllebit, tant mofetes i orgullosos com sempre.
 Altra vegada, doncs, estava l'Escanya-pobres reclòs al castell, adorant les seves unces, devorat per la passió i morint de frisança