Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/77

cada cop que havia d'abandonar la vila pera adinerar fruits, perquè temia més i més aquell ditxós cop de mà. Una dòna pera ferlos sentinella li mancava. Ja ho havia dit: «el notari tenia raó». I si per càs, rumiant així, recordava la Sileta, abaixava‘l cap al pes de lo impossible, i's quedava, aquella estrella, pampallugant no més en el cel boirós de la passió, entelada i moribonda. Tot el seu amor, totes les seves tendreses, eren pera'l seu diner: a què, doncs, la bellesa, la joventut ni cap dels encisos que porta en sí la dòna per l'enamorat? De segur que seria malgastadora, mà foradada, com la majoria; de segur que li duria fills, un reguitzell de necessitats costoses de que fins ara s'havia passat. Ja ho insinuà abans: amb una sentinella 'n tenia prou; i pera tal ofici cap tant barata i idonia com la Tuies. Si era carronya i reganyosa, ja la posaria a rotllo, i després ni un guant. Ademés, era rica: un altre mitjot per comptar, noves talegues que aparellaria, que un dia serien seves.
Amb tals intents, el garneu de l'Olaguer procurà amanyagar la vella arreu d'haver-la esparverada. La visitava sovint, li parlava sempre d'interessos, fent-se, com qui no se n'adona, el ric, pera enllepolir-la; li donava consells pera treure-la d'apuros, i, algun