Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/87

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


mençant per les cullites i acabant per aquells mobles arreconats al primer pis, tot lo que la mateixa crisi li permetia adinerar; i an aquell mitger pidolaire de La Coma que, no content de demanar la seva part, mai callava pera fems i per planters, el feia passar amb cançons i llenya del bosc. L'unic de qui no havia pogut eixir-ne amb cartes era de l'oncle del notari; però no desconfiava de posar-lo a jou amb un viatge que faria abans d'acabar l'any.
 Pel seu cantó, la Tuies cumplia com un centinella foguejat. No movia peu de casa, com no fos pera anar a descobrir aquelles brometes, encarant-se en persona amb el deutor i amansint-lo tot seguit amb una rialla i una dita manyagona, que passava pels seus llavis roents tota escamada:
  — Si ja ho sabia, home! No més us ho he dit per veure quina ganya hi fèieu.
 Arribava a casa, i, traient foc pels ulls, però en veu baixa, revelava 'l descobriment al marit, que responia poc més o menys que ella, i amb igual rialla afluixava la mosca.
 — Bé: no me les gastis més aquestes bromes. Allà ont tenies aquests diners, d'altres n'hi deu haver. No m'ho crec que'ls tinguis tots a l'amagatall del capçal del llit, no. Fòra d'aquests atreviments, l'Olaguer no