podia queixar-se de la seva dòna. Ella l'apedaçava, li estirava i guardava la roba com al notari; estalviava fins a lo impossible; l'ajudava a treure comptes amb prodigiosa facilitat. Després, cada nit, quan la Coixeta dormia, amdós esbravaven totes les tendreses del cor comptant, damunt d'aquell llit, les dobles de l'amagatall, barrejant-se les mans, despullant-se de tota hipocresia, donant solta a tots els extrems de la passió que'ls devorava, sense mirament ni escrúpol de cap mena.
— Aquests són els meus; aquells els teus. Després me'ls deixaras comptar, oi?
— Si, però tu també'ls teus... sinó, de cap manera.
I, embriagats per la passió, tenien disputes i gelosies de criatura i a voltes braonades de fera, que, altre cop persones, se perdonaven per la por dels testaments i altres lligams.
En mig dels seus entendriments, una talega sobre'l pit, oberta i apretada amb amor, tot sovint eixia l'Olaguer, boi plorant, amb allò dels lladres:
— Per res, per res del món donguis cap diner! Mira quines dobles de quatre: semblen girassols! Vès qui se'n desfà! Bé'n tenim prou de diner a fòra!
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/88
Aquesta pàgina ha estat revisada.
