Pàgina:L'ingeniós hidalgo Don Quixot de la Mancha (1882).djvu/18

De Viquitexts
Salta a: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


CAPITOL II.
QUE PARLA DE LA PRIMERA SORTIDA QUE DE SA TERRA FEU L'INGENIÓS D. QUIXOT.



     Fetas ja aquestas prevencions, no volgué esperar mes temps pera posar en planta son pensament apretantli á ferho la falta qu' ell 's pensaba que feya en lo mon sa tardada, segons eran los agravis que pensaba desfér, torts que adressar, iniquitats que esmenar y abusos que millorar y deutes que satisfer. Y aixis sense donar part á ningú de sa intenció, y sens que ningú 'l veigés, un dematí avans del dia (qu' era un dels calurosos del mes de Juliol). s'armá de totas sas armas, cavalcá sobre Rocinant, posada sa mal composta celada; embrassá sa adarga, prengué sa llansa, y per la porta falsa d'un corral sortí al camp ab grandíssim contentament y goig de veurer ab cuanta facilitat habia donat principi á son bon desitj. Emperó tantost 's veigé en lo camp cuan l'assaltá un pensament terrible, y tal que per poch li feria deixar la comensada empresa. y fou aquest que li vingué á la memoria que no era armat cavaller y que segons lley de cavallería, ni podia ni debia pendrer armas ab cap cavaller y dat que ho fés, havia de portar armas blancas com novell cavaller sens' empresa en lo escut, fins que per son esfors la guanyés. Aquests pensaments lo feren titubejar en son proposit; emperó podent messa bojería que cap altre rahó, proposá ferse armar cavaller del primer que topés á imitació d'altres molts qu' aixins ho feren segons ell habia llegit en los llibres que tal lo tenian. En lo de las armas blancas pensaba netejarlas de tal modo en tenint lloch, que ho fossen totas mes qu' un armini y ab tot aixó s'aquietá y seguí son camí sens portarne altre qu' aquell que son cavall volía, creyent qu' en aixó estaba la forsa de las aventuras. Caminant donchs nostre flamant aventurer, anava parlant sol y dihent ¿qui dubta sinó que en los temps esdevenidors quan surtia á llum la verdadera historia de mos famosos fets, lo savi que los escrigue no hi poshi quan arrivi á contar aquesta ma primera sortida tant de matinada d'aquesta manera? Apenas habia lo rogench Apolo estés per dessobre l'ampla y espayosa terra los daurats fils de sos hermosos cabells, y apenas los petits y pintats aucellets ab sas arpadas llenguas habian saludat ab dolsa y meliflua armonía la vinguda de la rosada aurora, la que deixant lo suau llit del celós marit per las portas y balcons del manchego horissó als mortals se manifestava, quant lo famós cavaller D. Quixot de la Mancha deixant las peresosas plomas puijá sobre son famós cavall Rocinant y comensá á caminar per lo antich y conegut camp de Montiel (y era la veritat que per ell caminava) y procehí dient: ditxosa edat y sigle ditxós aquell en lo que sortirán á llum las famosas hesanyas mevas, dignas d'entretallarse en bronzes, grabarse en márbre y pintarse sobre retaules pera memoria en lo esdevenidor. ¡O tú savi encantador, cualsevulla que sias, á qui ha de tocar esser lo cronista d'aquesta peregrina historia! prechte que no t'olvidis de mon fidel Rocinant, company etern meu en tots mos camins y carreras. Luego seguia dihent, com si verdaderament 's trovés enamorat: ¡oh primpcesa Dolsinea, senyora d'aquest captiu cor! molt gran agravi m'haveu fet al despedirme y reprotxarme ab lo rigurós manament de ordenarme que no