respongué, pera mí, senyor castellá, qualsevol cosa es prou, perqué mos arreus son mas armas, mon descans lo batallar, etc. Pensá l'hostaler que l'haberli dit castellá habia sigut per haberli semblat de los sans de Castella encara qu' ell era andalús, y dels de la platja de Sanlucar, no menos lladre que Caco, ni menos malmetredor qu' estudiant ó patje. Y aixis li respongué: segons aixó, los llits de vostra mercé serán duras rocas y son dormir sempre vetllar: y essent aixís, bé's pot descavalar ab seguretat de trobar en aquesta barraca ocasió y ocasions pera no dormir en tot un any, quant mes una sola nit. Y dihent aixó aná á sostenir l'estreb á D. Quixot, qui descavalcá ab molta dificultad y traball, com quí en tot aquell dia no s'habia desdejunat. Digué tot desseguida á l'hostaler que li cuidés molt bé á son cavall, perqué era la millor pessa que menjaba pá en lo mon. Mirasel l'hostaler, y no li semblá tant bó com D. Quixot deya, ni encara la meytat; y habentlo posat á l'estable torná á saber lo que son hoste manaba, á qui estavan desarmant las donzellas (que ja s'habian reconciliat ab ell) y las quals, encara qui li habian tret lo peto y espatller, jamay sapigueren ni pogueran desencaixarli la gola, ni tréurerli la contrafeta celada, que portava lligada ab unas cintas verdas y era menester tallarlas, per no poderse desfer los nusos; mes éll no ho volgué consentir en cap manera; y aixís se quedá tota aquella nit ab la celada posada qu'era fer la mes graciosa y estranya figura que's pogués pensar: y al desarmarlo (com éll s'imaginaba qu'aquellas trastejadas que 'l desarmaban eran algunas principals senyoras y damas d'aquell castell) las digué ab molt donaire:
Jamay'n fou cavaller
de damas tan ben servit,
com ho fora D. Quixot
quan de s'aldea vingué;
donzellas cuidaban d'ell
primpcesas de son rocí.
ó Rocinant, puix aquest es lo nom, senyoras mevas, de mon cavall, y D. Quixot de la Mancha 'l meu: puix encara que no voldria descubrirme fins que las hessanyas fetas en vostre servey y pró 'm descobrisseu, las vivas ganas d' acomodar al propósit present aquest romans antich de Lanzarot, ha sigut causa de que sapigueu mon nom avans de tota sahó: pero temps vindrá en que las vostras senyorias 'm manian y jó obeesca y lo valor de mon bras descobria lo desitj que tinch de serviros. Las mossas que no estavan pas acostumadas á sentir semblants retóricas, no responian paraula, y sols li preguntaren si volia pendrer un bocí. Qualsevol 'n menjaria jó, respongué D. Quixot, perqué á lo qu' entench 'm faria molt al cas. Per sort s' ensopegá esser divendres aquell dia, y no hi habia en tot l'hostal sino unas pocas engrunas d' un peix que á Castella anomenan badejol, á l' Andalucía bacallao, y á altres parts curadillo, y altres trutxuela. Preguntárentli si per ventura menjaria sa mercé trutxuela, puix no hi havia altre peix que donarli. Com hi haja moltas trutxuelas, respongué D. Quixot, podrán servir d'una trutxa ó truita, perqué lo mateix 'm fá que 'm donguin vuit rals en senzills qu' una pessa de vuit. Quant y mes que podria esser que fossen aquestas trutxuelas com la badella qu' es milló que la vaca, y lo cabrit qu 'l cabró. Pero sia, vinga aviat puix que lo traball y pes de las armas no 's pot pas portar sens l' arreglo de las tripas. Parárentli la taula á la porta del hostal perqué sentís mes la fresca, y l' hostaler li portá una racció del mal remollat y pitjor cuit bacallá, y un pá tan negre y greixós com sas armas; mes era cosa de fer partir de riurer veurel menjar, perqué com portava la celada y alsada la visera, no podia posarse res á la boca si un altre no li donava y li posava, y aixis una d' aquellas senyoras complia ab aquest ofici; mes al donarli beurer no fou possible, ni ho fora si l' hostaler no foradés un canó de canya, y posat
