Pàgina:L'ingeniós hidalgo Don Quixot de la Mancha (1882).djvu/26

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


CAPITOL IV.
DE LO QUE SUCCEHÍ Á NOSTRE CAVALLER Á SA SORTIDA DE L' HOSTAL.



La del alba seria quan D. Quixot sortí de l' hostal, tan content, tan airós y tan regosijat per veurers armat cavaller, que lo goig li reventaba per las singlas de son cavall. Empero venintli á la memoria los consells de son host, pertanyents á las prevencions tan necessarias respecte de lo que habia de portar ab éll, especialment las dels diners y camisas; determiná tornar á sa casa y provehirse de tot y d' un escuder, fent propósit de rebrer per tal á cert pagés vehí seu que era pobre y ab fills, peró molt apropósit pera l' ofici escuderil de la cavallería. Ab aquest pensament guiá á Rocinant cap á son poblet, lo qual casi coneixent sa volensa, de tant bona gana comenssá á caminar, que semblava que no posés los peus en terra. No habia caminat molt aixís quan li semblá que á sa dreta d' entre l' espessor d' un bosch que allí hi había sortian unes veus delicadas com de persona que 's queixaba; y apenas las hagué ohidas quan digué: gracias dono al cel per la mercé que 'm fá, puix tan prest 'm posa ocasions davant ahont jo puguia complir ab lo que dech á ma professió, y ahont puguia cullir lo fruit de mos bons desitgs: aquestas veus sens dupte son d' algun menesterós ó menesterosa que te de menester mon favor y ajuda: y girant las bridas á Rocinant lo guiá envers ahont li semblaba que las veus sortian. Y á pochs passos que s' interná pel bosch veijé lligada una egua á una alzina, y lligat á un' altre un xicot nú de mitj cos en amunt, fins de edat de quinze anys qu' era qui las veus donaba, y no sens causa, puix li estaba fibblant ab una llarga corretja d' un cinturó molts assots un pagés llauradór ben quadrat, y á cada assot hi acompanyaba una reprensió y consell, perqué deya: la llengua quieta y los ulls llestos. Y lo xicot responía: no ho faré altre vegada senyor meu: per la passió de Deu que no ho faré altre vegada, jo prometo tenir d' aquí en avant mes cuidado del remat. Y veijent D. Quixot lo que passaba, ab veu airada digué: descortés cavaller, mal está aferrusarvos ab qui no pot defendrers: pujeu sobre vostre cavall, y preneu vostra llansa (puix també tenía una llansa arrimada á la alzina ahont estaba lligada l' egua) que jo vos faré coneixer que es de cobarts lo que vos esteu fent. Lo llaurador, que veigé tan prop aquella figura carregada d' armas y blandint la llansa prop de sa cara, tingués per mort, y ab bonas paraulas respongué: senyor cavaller, aquest xicot que estich castigant es un criat meu que ni serveix pera guardar un remat d' ovellas que tinch en aquests entorns, y es tan descuidat que cada dia men falta una, y perque castigo son descuit ó picardia diu que ho fas com ho faria un miserable, pera no pagarli la soldada que li dech, y ab Deu y ab ma ánima que ment. ¿Ment devant de mí ruí y mal criat? digué D. Quixot. Pel sol que 'ns illumina que estich per pasarvos de part á part ab aquesta llansa págali desseguida sense mes réplicas, sino pel Deu que 'ns governa, vos tinch d' acabar y aniquilar tot seguit; deslligeulo al instant. Lo llaurador baixá'l cap, y sens respondrer paraula deslligá son criat á qui preguntá D. Quixot quant li debia son amo. Ell digué que nou mesos á set rals cada mes. Tragué 'l comte D. Quixot, y trobá que