deya: y no menos ó anava D. Quixot que de pur macat y cruixit no 's podia tenir sobre l' ase, y de quan en quan donava uns suspirs que 'ls posava en lo cel, de modo que de nou obligá á que lo llaurador li preguntés quin mal 's sentia; y no semblava sinó que lo diable li portava á la memoria los quentos acomodats á sos fets, perqué llavors olvidantse de Valdoví 's recordá del moro Abindarraez quan l' alcaide d' Antequera Rodrigo de Narvaez lo prengué y portá prés á sa alcaidía. De manera que quan lo pagés li torná á preguntar com se trobava y que sentia, li respongué las mateixas paraulas y rahons que lo captiu Abencerrage responía á Rodrigo de Narvaez, del mateix modo qu' ell habia llegit la historia á la Diana de Jordi de Montemayor ahont s' escriu; aprofitantse d' ella tan apropósit que lo llaurador s' anava donant al diable de sentir tanta máquina de despropósits: per lo que conegué que son vehí s' habia locat, y donabali pressa pera arribar al poble pera rematar l'enfado que D. Quixot li causava ab sa llarga arenga. A la fi de la que digué: sapia vostra mercé, senyor D. Rodrigo de Narvaez que aquesta hermosa Tarifa que he dit es are l' hermosa Dolsinea del Tobós, per qui jo he fet y faré los mes famosos fets de cavallerías que 's veigeren ni veurán en lo mon. A n' aixó respongué lo llaurador: miri vostra mercé, senyor ¡pecador de mí! que jo no só Don Rodrigo de Narvaez, ni lo marqués de Mantua, sino Pere Alonso son vehí, ni vostra mercé es Valdoví ni Abindarraez, sino l' honrat fidalch del senyor Quixada. Jo se qui só, respongué D. Quixot, y sé que puch esser no sols los que he dit, sino tots los dotze Pars de Fransa y fins tots los nou de la fama, puix á totas las hessanyas qu' ells tots junts y cada hú á solas feren sobrepujarán las mevas. Ab aquestas pláticas y altres semblants arrivaren á son poble al ferse fosch, empero lo llaurador esperá á que enfosquís un poch mes, perqué no veigessen al bastonejat fidalch tan mal cavaller. Arrivada donchs l' hora que li sembla apropósit entrá en lo poble y en casa de D. Quixot, la qual trobá tota alborotada y en ella hi eran lo rector y lo barber del poble, grans amichs de D. Quixot, á qui estava dient sa mestressa á crits: ¿qué li apar á vostra mercé, senyor llicenciat Pere Pérez (puix aixis s' anomenava lo Rector) de la desgracia de mi senyor? Sis dias fa que no tornan éll ni 'l rocí, ni l' escut, ni la llansa, ni las armas. ¡Desventurada! puix vinch á entendrer, y es tan cert com que nasquí pera morir, que aquests malehits llibres qu' éll té y sol llegir tan sovint, li han girat lo cervell: puix are recordo haberli ohit moltas vegadas, parlant tot sol, que volia ferse cavaller aventurer y anarsen per aquest mon á cercar las aventuras. Encomenats sian semblants llibres á Satanás y á Barrabás, puix aixís han perdut lo mes delicat seny de tota la Mancha. La nevoda deya lo mateix; y encara mes deya: sápiga vostra mercé, senyor maese Nicolau (puix aquest era lo nom del Barber), que moltas vegadas li succehí á mon senyor oncle estarse llegint aquests desanimats llibres de desventuras dos dias ab sas nits, y llensant á la fi lo llibre de las mans, posava má á l' espasa y donava coltelladas per las parets, fins que trobantse molt cansat, deya que havia mort quatre gegants com quatre torras, y la suor que suava pel cansament, deya que era sanch de las feridas rebudas en la batalla, y tot seguit bebia un gran jerro d' aigua freda, y quedava sá y sossegat, dihent qu' aquella aigua era una preciosíssima beguda que li havia portat lo savi Esquif, un gran encantador y amich seu. Mes jo me 'n tinch la culpa de tot, puix no doní avis á vostras mercés dels disbarats de mon senyor oncle, á fi de que hi posessen remey avans de que arrivés á lo que ha arrivat y cremessen aquests excomunicats llibres (que son molts), puix ho mereixen esser cremats com si fossen d' heretjes. Lo mateix dich jo, respongué lo Rector, y á fé que no passará demá sens que fassa d' élls auto públich y sian condemnats al foch, á fi de que no donen ocasió á qui los llegesca de fer lo que mon bon amich deu haber fet. Tot aixó estavan ohint lo pagés y D. Quixot, ab lo que lo primer acabá d' entendrer la malaltía de son vehí, y aixís comensá á cridar dihent: obren vostras mercés al senyor Raldoví y al senyor marqués de Mantua que vé mal ferit, y al senyor moro Abindarraez que porta captiu al valerós Rodrich de Narvaez Alcaide d' Antequera. Al ressó de semblants crits sortiren tots, y quant conegueren los
