Pàgina:L'ingeniós hidalgo Don Quixot de la Mancha (1882).djvu/30

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


CAPITOL V.
AHONT SE PROCEHEIX LA RELAClÓ DE LA DESGRACIA DE NOSTRE CAVALLER.



Veigent donchs qu' en efecte no podia remenarse determiná acollirse á son remey ordinari qu' era pensar en algun pas de sos llibres y li portá sa bojería á la memoria aquell de Valdovi y del Marqués de Mantua quan Carloto 'l deixá ferit á la montanya: historia sabuda de las criaturas, no ignorada dels jóvens, celebrada y fins creguda dels vells, y ab tot y aixó no mes verdadera que 'ls miracles de Mahoma. Aquesta donchs li semblá á n' ell que li venia de motllo pel pas en que 's trobava: y aixis ab mostras de gran sentiment 's comensá á revolcar per terra y á dir ab debilitat alé lo mateix que diuhen deya lo ferit cavaller del bosch:

¿Ahont ets senyora meva,
Que no 't condol pas mon mal?
O, be no ho sabs, senyora,
O ets falsa y desleal.

Y d' aquesta manera aná procehint lo romans fins aquells versos que dihuen

O noble marqués de Mantua
mon oncle y senyor carnal,

Y volgué la sort que quan arrivá á aquest vers s' ensopegá á pasar per allí un pagés de son mateix poble y vehí seu, qui venía de portar una cárrega de blat al molí; y veigent aquell home alli estés, se li atansá y li preguntá qui era y quin mal sentia puix tan tristement 's queixava. D. Quixot cregué sens dubte qu' aquell era lo Marqués de Mantua son oncle, y aixís no li respongué altre cosa sinó fou procehir en son ro­mans ahont li donava compte de sa desgracia y dels amors del fill del emperant ab sa esposa, tot de la mateixa manera que lo romans ho canta. Lo pagés estava admirat sen­tint aquells disbarats; y trayentli la visera, que ja era feta trossos per las garrotadas, li neteijá la cara, que la tenia plena de pols; y tantost li hagué netejada quan lo reco­negué y li digué: senyor Quixada (puix aixis 's devia anomenar quan éll tenia seny y no havia passat de fidalch sossegat á cavaller aventurer) ¿qui ha possat á vostra mercé d' aquesta manera? empero éll seguia ab son romans á quant li preguntava. Veigent aixó lo bon home, lo millor que pugué li tragué lo peto y espatller pera veurer si tenia alguna ferida: pero no veigé sanch ni cap senyal. Tractá d' alsarlo de la dura terra, y no ab poch traball lo pujá sobre son pollí per creurel bestia mes asossegada. Recollí las armas, fins las estellas de la llansa, y lligalas sobre Rocinant á ne 'l que prengué per la brida y pel ronsal á l'ase, y s' encaminá envers son poble ben pensatiu de sentir Ios disbarats que D. Quixot