Pàgina:L'ingeniós hidalgo Don Quixot de la Mancha (1882).djvu/33

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


CAPITOL VI.
DEL XISTÓS Y GRAN ESCRUTINI QUE LO RECTOR Y LO BARBER FEREN DE LA LLIBRERIA DE NOSTRE INGENIÓS HIDALGO.



Qui encara dormia. Demaná las claus á la nevoda de la cambra ahont se trobavan los llibres autors del dany, y ella las hi doná de molt bona gana: entraren dintre tots y la mestressa ab ella, y trobaren mes de cent volums de llibres grans molt ben encuadernats y altres petits; y aixís com la mestressa los veigé, sortí de la cambra ab gran pressa, y torná desseguida ab una escudella d'aygua beneyta y un hisop y digué: prenguia vostra mercé, senyor llicenciat, y ruxi aquesta cambra, no sia cas hi haije aquí algun encantador dels molts que tenen aquests llibres y nos encantin en pena de la que 'ls volem donar trayentlos del mon. Feu riure al llicenciat la senzillesa de la mestressa y maná desseguida al barber que li anés donant d'aquells llibres un per un pera veurer de que tractaban, puix podria esser trobarne alguns que no meresquessen cástich de foch. No, digué la nevoda, no hi ha pera que perdonar á cap, puix tots han sigut los malfactors, millor será tirarlos per las finestras al pati y fer un pilot de tots ells y posarhi foch, y sinó portarlos al corral, y ahí 's fará la foguera sense qu' en­fadi 'l fum. Lo mateix digué la mestressa: tantas eran las ganas que las dos tenian de la mort d' aquells ignocents; mes lo rector no hi convingué pas sens llegir primer almenys sos títols. Y lo primer que mestre Nicolau li doná á las mans fou, los quatre d'Amadís de Gaula, y digué lo rector: sembla cosa de misteri aquesta; perque segons he ohit dir, aquest llibre fou lo primer de cavallerías que s'imprimí á Espanya, y tots los de­més han prés principi y fonament d' aquest, y aixis 'm sembla que com á dogmatisador d' una secta tan dolenta la debeu sense cap escusa condemnar al foch. No senyor, digué lo barber, puix també he ohit dir qu' es lo millor de tots los llibres d' aquest estil y aixis com á únich en son art, deu esser perdonat. Aixis es veritat, digué lo rector, y per aquesta rahó se li otorga la vida per are. Vejem aquest altre qu' está prop d' ell. Es, digué lo barber, Las sergas d' Esplandian, fill llegítim d' Amadis de Gaula. A fé, digué lo rector, que no li ha de valdrer al fill la bondat del pare; prenenlo   obriu aqueixa finestra y tireulo al corral, y ab ell comensi lo pilot de Ia foguera que s' ha de fer. Ho feu aixís la mestressa ab molta alegría, y lo pobret Esplandian aná volant al corral esperant ab tota paciencia lo foch que l' amenassaba. Endevant, digué lo rector. Aquest que vé, digué lo barber, es Amadis de Grecia y fins tots los d' aquest costat, á lo que crech, son del mateix llinatge d' Amadis. Vaigen donchs tots al corral, digué lo rector, que á truch de cremar á la reyna Pintiquiniestra y al pastor Darinel y á sas églogas y á las endiabladas y recargoladas rahon de son autor, cremaría ab ells al pare que m'engendrá si corregués baix la figura de cavaller aventurer. D'aquest parer só jo, digué lo barber; y fins jo, digué la nevoda. Donchs es així, digué la mestressa vinguen y al corral tots. Donáronloshi qu'eran molts y ella ahorrá l' escala, tirantlos dalt á baix per la finestra. ¿Qui es aquest barril barraló? digué lo rector. Aquest es, respongué lo barber, D. Olivante de Laura. L' autor d' aquest llibre, digué lo rector, fou lo mateix