que no á fer versos. Son llibre té un poch de bona invenció, proposa algunas cosas, pero no n' acaba cap: es menester esperar la segona part que promet y tal vegada ab l' esmena obtindrá del tot la misericordia qu' ara se li nega, y mentres aixó se fa tinguenlo reclós á vostra posada, senyor compare. Plaume, respongué lo barber, y aqui 'n venen tres tots junts. L'Auracana, de D. Alons d' Ercilla, L' Austriada, de Johan Rufo, jurat de Córdoba y Lo Montserrat, de Cristófol de Virués, poeta valenciá. Tots aquests tres llibres, digué lo rector, son los millors que en vers heróich y llengua castellana s' han escrit y poden competir ab los mes famosos d' ltalia: guardintse com las mes ricas prendas de poesía que té Espanya. Cansás lo rector de veurer mes llibres, y aixis á carrega closa volgué que los demés fossen cremats tots d' una vegada; empero ja lo barber n' habia obert un, que s' anomenava Las llágrimas d' Angélica. Las ploraria jo certament, digué lo rector, sentint lo nom, si tal llibre hagués manat cremar, perqué son autor fou un dels famosos poetas del mon y no sols de dintre Espanya, y estigué felicissim en sa traducció d' algunas fábulas d'Ovidi.
