meu xistosot y molt entés, qui veijentme tant pensatiu, me 'n preguntá la causa, y sens amagarli li diguí que pensava en lo prólech que havia de posar á l' historia de don Quixot, y que 'm tenia de manera que ni volia ferlo, ni tampoch donar á llum las hessanyas de tan noble cavaller. Puix ¿cóm voleu vos que no 'm tinguia confós lo que dirá l' antich legislador anomenat vulgo cuant veigia que al cap de tants anys com hi ha que estich dormint en lo silenci del olvit, vínch ara y ab tots mos anys á coll, ab una llegenda seca com un espart, faltada d' inventiva, pobre de conceptes, y despullada de tota erudició y doctrina, sens acotacions al marge ni anotacions á la fi del llibre, com veig que estan los altres, encara que sian fabulosos y profans, tant plens de sentencias de Aristotil—de Plató y de tota la caterva de filosops, que admiran als lectors, y prenen á sos autors per homes llegits, erudits y elocuents? ¡Donchs y que cuant citan la divina Escriptura! No dirán sino que son uns sants Tomás y altres doctors de l' Iglesia, guardant en axó un decoro tan ingeniós que á l' una ratlla han pintat un enamorat distret y á l' altre fan un sermonet cristiá, que es un gust y una gloria sentirlo ó be llegirlo. De tot axó estará faltat mon llibre, puix ni tinch que acotar al marge, ni que anotar á la fi, ni menys se quins autors seguesch, pera posarlos al comensament com ho fan tots per las lletras del A. B. C., comenssant per Aristotil y acabant per Xenofont y Zoilo ó Zeuxis, encara que fou mal parlat l' un y pintor l' altre. Tampoch tindrá mon llibre, sonets á son comens quals autors sian duchs, marquesos, comtes, bisbes, damas ó bé poetas celebérrims. Encara que si jo 'ls demanés á dos ó tres oficials amichs, jo sé bé que me 'ls donarian, y tals que no ls' igualessen los d' aquells que mes nom tenen en nostra Espanya.
En resolució, senyor y amich meu, procehi, jo resolch que lo senyor Don Quixot reste enterrat en sos arxius á la Mancha, fins que lo cel porti qui l' adorne de tantas cosas com li faltan, puix me reconech incapás de posarhi remey per rahó de ma insuficiencia y pocas lletras, y perqué de natural só poltró y peresós de anarmen cercant autors que digan lo que jo sé dirme sens ells. De aqui prové la suspensió y embadaliment en que 'm trovareu, causa suficient pera posarmi la que de mi habeu entés. Ohit tot axó, mon amich, pegantse una palmada al front y esclatant una forta rialla, me digué: per Deu, germá, que ara acabo de desenganyarme d' un engany en que he estat tot lo molt temps que fa que vos conech, en tot lo que sempre vos tinguí per discret y prudent en totas vostras accions. Mes ara veig que estéu tant lluny de serho com ho está lo cel de la terra.
¿Y es posible que cosas de tant poch pés y tant facils de posarsi remey, puguian tenir força suficient pera suspendrer y embadalir un ingeni tan madur com lo vostre, y tan acostumat á passar y embestir per altres y majors dificultats? A fé á fé, que axó no naix de falta d' habilitat, sinó de sobra de peresa y penuria de discurs. ¿Voleu veurer si es tal com jo ho dich? Donchs escolteume y veuréu com ab un obrir y tancar d' ulls confonch totas las vostras dificultats, y posso un remey á totas las faltas que diéu que vos suspenen y acobardan pera deixar de donar á la llum del mon l' historia de vostre famós Don Quixot, llum y mirall de tota la cavalleria aventurera. Diheu, li responguí jo, ohit lo que ell me deya, ¿cóm penseu vos omplir lo vuyt de mon temor, y reduhir á claretat lo caos de ma confusió? A lo que éll digué: lo primer en que repareu dels sonets, epígramas y elogis que vos faltan pera la capsalera y que sian de personas de pés y de titol, se pot posarhi remey en que vos mateix prengueu algun traball en ferlos y després los podéu batejar y posar lo nom que volgueréu, afillantlos al Preste Johan de las Indias, ó al Emperador de Trapisonda, dels que se jo que n' hi ha noticia que foren famosos poetas: y cuant no ho hajen sigut y, vinguessen alguns esvanits y batxillers que per derrera vos mosseguen y murmuren d' aquesta veritat, no se vos no donguia dos maravedissos, puix encara quo vos proben la mentida, no vos han de tallar la má ab la que escrigueréu.
En lo de citar al marge los llibres d' ahont traguéreu las sentencias y ditxos que poseu en vostra historia, no hi ha mes sino fer de manera que vingan á pel algu-
