poetics, substituint amb altives i vagues frases les demostracions que no podia donar a falta d'observació exacta.
Protagores havia enaltit l'home, fentlo la mida de totes les coses. Platon, pera contradir-lo, cercà a Babilonia i Israel l'omnipotent i comoda divinitat absoluta dels despotes, El que es, l'Indiscutible. « Els déus ho poden tot, ells ho fan tot. La virtut no s'ensenya: es un dò de Zeus.» l aquest Zeus de Platon es, com el déu judaic, un Cronos que de lo alt d'Uranos envia les grans calamitats, la fam, la sequedat, la pesta i el contagi. I si ls pobles desapareixen, si les dònes avorten, si la Patria minva, tot es per la voluntat del Zeus Olimpic; o bé l Cronos destrueix les muralles, enfonsa ta flota i derrota l'exèrcit.
Pitagores, Socrates i Platon són els tres pares de la decadencia antiga, els tres que obren la porta al Cristianisme.
I en aquest estat, com un flagell de llagostes, apareixen els sofistes.
