dóna molles, i els goços lladren al qui va mal vestit o brut.
Així l'Aticisme neix naturalment en aquesta terra, de la qual es la flor perfecta. Una mesura exquisida regeix la Ciutat, regnant per tot, desde les proporcions arquitecturals dels temples à les figures dels discursos i al pentinat i al vestit de les dones. Damon, el mestre de Pericles, diu que si s desafinés la musica, fins les lleis de l'Estat se desequilibrarien. «Mai poc!» diu un orador atenià, i li respon l'Oracle de Delfos: «Però, mai massa!» Un gest fals, una actitut exagerada, un sò inarmonic, una vulgaritat o una bestiesa, fereix com una garrotada al poble reunit a l'Agora o al Teatre. Se desterra la flauta, suplint-la am la lira, perquè infla les galtes i fa fer ganyotes. L'aire es tant pur, tant intelectual, tant vibrant, que l'accent d'un barbre hí esgarrifa com un xiscle de dissonancia. Els ciutadans, quan se troben, no pronuncien un vot de salut, com els romans, sinó que es amb el nóm de les Gracies als llavis que se saluden:—¡χαίρε—se diuen. I els patricis no s'anomenen ni els potents, ni ls rics, ni ls forts, ni tant sols els nobles, no: se diuen plens de gra-
