Pàgina:L'intellecte grec antig (1905).djvu/37

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
37
L'intellecte grec antic

cia o agradables. «Nosaltres estimem la Bellesa sense luxe i el plaer sense mollesa», deia un dia Pericles en un discurs on feia un panegiric dels seus conciutadans, que era la seva corona de gloria. Un satrapa mitrat i xamarrat, tot refistolat de brodats d'or i pedres, que se l'escoltava, va demanar-li què calia pera esser atenià, i un del poble va respondre-li: «Ser proporcionat en tot, tenir talent i ser artista».

Atenes resplendeix a travers dels sigles amb una claretat divina. En aquest reco de terra classica que reconcentra l'intelecte i el cor del món, tot hi es: geni, bellesa, expansió i vida.


En aquest medi, doncs, es on comença l Teatre i on floreix Sofocles. El Teatre era una necessitat publica, una religió. El mateix nom que van donar-li ja ho indica, Theatros, això es, casa de Theus, palau de la divinitat suprema.

Sofocles succeeix a Eschyl: després del Tità, l'Home; més petit de talla, però més perfecte de forma. Es diferent i posterior, però no li es superior més què en la manera. El Tità sempre sobressurt a travers del temps malgrat sa rudesa.