Naturalesa, no com nosaltres els moderns, amb el cumul d'observacions i d'experimentacions recullides i seriades per la raó, que sens infiltren ja desde l'infantesa i ensenyen am fórmules cientifiques quasi bé mecaniques, matematiques, no: els primitius Grecs, com els arians dels quals procedien, veien la Naturalesa com la veu el noi: la veien amb admiració i terror. Els compareixia sensible i viventa, creadora, ensems que actriu d'un drama etern, que recomençava tots els dies i totes les estacions. La llur anima primitiva, però altament poetica, sols concebia l món a la seva imatge. Les forces elementaries li van aparèixer com sers semblants an ella, dotats de voluntat. Cada fenomen li semblà un prodigi; cada meteor, una persona; cada astre, cada llum, una divinitat.
Nosaltres, instruits per la Ciencia acumulada dels sigles, calculem els fenomens naturals, i, sabem que estan encadenats, regits, per relacions, per lleis determinades. L'home antic suposava que la Naturalesa tenia passions i sentiments com l'home, amor i odi, i, aixi com nosaltres estem segurs que demà sortirà l sol, l'home primitiu tant sols en tenia l'esperança
