Ja ls filosops prenen davant dels déus l'actitut d'Edip davant de l'Esfinx terrible. De tant qüestionar-los, la filosofia s torna dialectica, i amb els seus recargolaments subtils els mata. Buscant l'enigma de la divina essencia, els déus se li evaporen. Sofocles, digne fill de raça noble, que havia vist, essent noi, el triomf dels Atenians sobre dels Medes; que am l'hermosa nuditat del Gimnas, i lluint ses belles formes, havia cantat davant de la mar blava, trepitjant trofeus asiatics, l'himne de la victoria de Salamina; personifica la Grecia ideal, model de tota perfecció humana. Euripides, fill d'un taverner í d'una bruixa que venia potingues, atleta bandarra, repartidor de cops de puny quan era jove, retoric am Prodicos, extrany deixeble d'Anaxagores i company de Socrates, representa ja l'Atenes inquieta, l'Atenes pertorbada per les demagogies ordinaries, embrutida per les religions absolutistes i terrorifiques de l'Asia, preparada a tota tirania. Sembla que no siguin del mateix planeta, am tot i viure en una ciutat mateixa.
La vida d'Euripides no té ni la grandiositat heroica de la vida d'Eschyl, ni la bellesa serena de la vida de Sofocles.
