seus braços entortolligats per les serps de la decadencia. Falta que Euripides vingui i pertorbi l teatre fort d'Eschyl i el teatre perfet de Sofocles, pera obrir-lo a les supersticions turbulentes. Es precís que l public, que era poble, ell el converteixi en plebs, en xurma, pera que uns quants sigles més tard pugui regnar per sobre de les masses ja amoltonades el Xristos.
Euripides, que es quasi contemporani de Sofocles i contemporani del tot d'Aristofanes, sembla que l separi d'ells molt més d'un sigte. En aquesta vida rapida i brillant d'Atenes, quinze anys d'interval entre l naixement d'ell i el de Sofocles basten pera que ell pugui iniciar una decadencia. Ell es el que tanca la grandesa d'Atenes. A l'aparèixer ell, els heroes sen van i venen els demagogs i els sofistes. L'antiga religió es desarrelada de la propria terra, de la Patria. La sublim Pallas Atenea, Diki i el propri Zeus, palideixen i s'esfumen a l'entrar en escena ls déus fills de l'Asia, déus de mort i de martiri, d'expiació i d'orgia. La farum del vi que porten i el fum de l'encens i la mirra, asfixia i desvaneix an els déus hermosos i serens de Grecia.
