Gineceu.» Rodava sol i ple de misantropía; pera escriure les seves tragedies se n'anava a Salamina i se ficava en un antre selvatge tot intrincat, ple de tenebres. I allí, a l'esmortuida llum d'una llantia, meditava i escrivia. Un epigrama d'Axandre d'Etolia ns pinta la seva fesomia com trista i seca. «El deixeble del vell Anaxagores—diu—me sembla intractable i ferotge; no es amic del riure, i ni tant sols el mateix vi l'alegra. I si lo que escriu, devegades té la dolçor de la mèl, es d'una atracció perfida com la veu de les sirenes.»
A seixanta-vuit anys sen va d'Atenes i se retira a Pella, cridat allà per Archelaos, rei de Macedonia, predecessor de Filipus, ques rodejava de filosops i poetes d'Atenes pera civilisar el seu poble, encara mig barbre. Més tard el gran Alexandre dirà dels Ateníans que formen en ses legions, que semblen esperits purs en mig de remats de besties.
Archelaos va prodigar les seves dadives i els honors a Euripides. Però aquest, un cop arribat a esser el favorit del despota, com si l'esperit se li hagués quedat a Atenes a l'anar-sen, ja no va produir res. Sols li va quedar el caracter, putiner
