i crudel fins a la repugnancia. Aristotil conta que un patge de nom Decamenicos, havent tirat en cara a Euripides la fetor de la seva boca i la bruticia de la seva figura, Archeiaos, a instancies del seu privat, va entregar-lil jove, i Euripides el féu fuetejar fins que la sang va rajar-li i la pell li va caure a troços; venjança indigna d'un fill de la lliure Atenes. En ell va esbravar sa rabia contra tots els poetes que atacaven ses torpeses. Pot-ser va esser el propri Aristofanes qui ell va voler, flagellar sobre l'esquena del pobre noi macedonic.
Ben car pagà Archeiaos l'haver-lo entregat lligat a Euripides. Decamenicos, sis anys més tard, i ja essent tot un home, matà al tirà en una cacera. I diuen que exclamà, tot llençant la fletxa de l'arc: «Així s cacen les feres!» En quant a Euripides, quan això va passar, ja feia un any que havia tingut una mort horrible. Va esser despedaçat pèr una manada de goços que rodaven per les montanyes d'Epiros. I la llegenda, inspirant-se en les Bacants i en els miracles de les Dionisiaques, va transformar en dònes els goços, dònes furioses contra l'insultador de llur sexe. Les despulles d'Euripides foren
