intelectuals no són més que uns retorics. Euripides els ha fet anar a estudi amb els sofistes, abans de fer-los entrar en escena. Tant si són a Argos com a Tebas, a la muralla com al camp de batalla, tots són una colla de xerraires. El seu Jason i el seu Teseu podrien haver donat lliçons de xerrameca a Gorgias. Fins troba sofismes pera justificar els crims més horrorosos. Així Orestes se disculpa d'haver mort a sa mare, dient que la dòna es com la terra que reb la llevor, i que lo important es sols el pare, perquè sense ell no hi ha fills. «I, sense mare, qui fòra, infame Euripides?», li va cridar en ple teatre una veu indignada. Té tals sentencies, que la tirania se les va apropriar com a maximes. «Val la pena de cometre una injusticia pera arribar a obtenir l'Imperi. Després ja s pot esser just.» l Cesar repetirà més tard a Roma aquest vers pera justificar-se. Fins té mots tant hipocrites que semblen dels que en el sigle XVII inventaren els casuistes. «La boca ha jurat, més l'esperit no s'ha compromès a re», diu un personatge seu, deixant veure ja a travers de la seva careta la futura cara jesuitica d'Escobar o de Molinos.
