La decadencia del chor es també la decadencia de la Tragedia. El chor en Escliyl i en Sofocles era la concíencia viva, l'anima forta d'Atenes que hi palpitava. Era l'ideal, per sobre de les passions i de les lluites. Més el chor d'Euripides ja no exerceix aquesta funció noble. Escolta ls projectes perversos, la confessió dels crims que van a preparar-se i sen fa complis.
En tot lo que portem dit no volem pas dir que Euripides no fos un poeta gros: inferior en tot a Eschyl i a Sofocles, es el tragic tercer d'Atenes. Sembla a Padassos, el tercer cavall del carro d'Aquiles, que no era pas de sang divina com els dos altres, Xanthos y Balios; però quan estava enganxat, am més o menys impuls, i encara que tirant cosses, també tirava l carro.
Pera acabar, direm que amb ell la multi tu t puja a les taules. L'home vulgar s'hi troba, am tots els seus defalliments i petiteses. I una pila de sentiments menors fan irrupció en l'escena, preludiant l'art populatxer de les multituts plebeies. Ja hi ha molt i de tot en el Teatre. Ja pot ben riure-sen el gran Aristofanes.
