mula ls nuvols com una tempestat sobre la casa de Socrates, i fins baixa als inferns pera descoronar a Euripides.
Aristofanes era, abans de tot, un bon atenià de l'epoca heroica; veia caure la Patria a la ruína, i va fer retronar la seva rialla com un crit d'alarma. Aquest esbojarrat era un savi i un gran patrici: hi veia desde molt alt, i hi veia lluny. Desde l'Acropoli va veure venir ja l déu trist i crudel de l'Etat Mitja, el déu mort que regnaria més tard sobre l'aplanament de l'individu. Així ls seus cops de tralla van cinglar totes les disposicions decadentes, totes les macules d'esclavitut de la xurma de la Grecia. I a cada marca que ell va fer, a cada cinglada, un perill mortal, un rebaixament humà, més tard, n'ha sortit, donant la raó a la seva clarividencia. I si l'Humanitat ara s remonta, es contradint lo que ell va contradir, combatent lo que ell va combatre i seguint la seva alta inspiració de Llibertat i de Vida. Gracies, Aristofanes! Al cap de vintiquatre sigles tu ns ensenyes encara l'alt camí de la dignitat humana!
Aquesta lluita dramatica s precisa per la parabase. A la meitat de la peça, el chor, que fins aleshores estava agrupat
