103.Amor, qui cap amat d'amar dispensa,
m'uní amb aquest amb passió tan forta,
que, com pots veure, encara ací m'hi lliga.
106.Ambdós amor dugué a una mort mateixa.
Caïna espera a qui ens llevà la vida.—
Per ells ens foren dites tals paraules.
109.Després d'oî aquells esperits en pena,
acotí el rostre, baix així tenint-lo
fins que em digué el poeta:—Què rumies?
112.—O trist!—comencí a dir en ma resposta.—
I quants desigs, i quants pensaments dolços
al trànsit dolorós a aquests portaren!—
115.Després em girí a ells, volent parlar-los,
i comencí:—Francesca, els teus martiris
em fan plorar de compassió i tristesa.
118.Però digues-me: al temps dels sospirs tendres,
¿en què, l'amor, i com, va concedir-vos
que els dubtosos desigs reconeguéssiu?...—[1]
- ↑
103Amor, che a nullo amato amar perdona,
mi prese del costui piacer sì forte,
che, come vedi, ancor non m'abbandona.
106Amor condusse noi ad una morte:
Caina attende chi vita ci spense."
Queste parole da lor ci fur porte.
109Da che io intesi quelle anime offense,
chinai il viso, e tanto il tenni basso,
fin che il poeta mi disse: "Che pense?"
112Quando risposi cominciai: "Oh lasso!
quanti dolci pensier, quanto disio
menò costoro al doloroso passo!"
115Poi mi rivolsi a loro e parla' io,
e cominciai: "Francesca, i tuoi martiri
a lagrimar mi fanno tristo e pio.
118Ma dimmi: al tempo de' dolci sospiri,
a che e come concedette amore
che conosceste i dubbiosi desiri?"
