Pàgina:La Divina Comèdia. Infern (1921).djvu/50

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

121.I a mi ella:—Dolor no hi ha més forta
que recordar-se dels bells temps feliços
en la desgràcia; i sap això el teu mestre.
124.Mes, si conèixer les arrels primeres
del nostre amor amb tant d'afany desitges,
faré com qui d'un cop explica i plora.
127.Llegint estàvem, per plaer, un dia,
de com a Lancelot amor lligava.
Érem ben sols i sense malfiança.
130.Nostres ulls més d'un cop féu trobadissos
la lectura, i el rostre va engroguir-se'ns;
mes fou un punt, tan sols, ço que ens féu caure.
133.En ésse' on diu que el desitjat somriure
l'enamorat amant besà amb deliri,
aquest, que junt amb mi estarà per sempre,
136.tot tremolant besà la meva boca.
Fou Galeot el llibre i qui va escriure'l!
I ja més, aquell dia, no llegírem.—[1]


  1. 121Ed ella a me: "Nessun magior dolore
    che ricordarsi del tempo felice
    nella miseria; e ciò sa il tuo dottore.
    124Ma se a conoscer la prima radice
    del nostro amor tu hai cotanto affetto,
    farò come colui che piange e dice.
    127Noi leggevamo un giorno per diletto
    di Lancilotto, come amor lo strinse:
    soli eravamo e senza alcun sospetto.
    130Per più fïate gli occhi ci sospinse
    quella lettura, e scolorocci il viso:
    ma solo un punto fu quel che ci vinse.
    133Quando leggemmo il disiato riso
    esser baciato da cotanto amante,
    questi, che mai da me non fia diviso,
    136la bocca mi baciò tutto tremante.
    Galeotto fu il libro e chi lo scrisse!
    Quel giorno più non vi leggemmo avante."