<poem> 79- així més de mil ànimes nafrades fugir viu en front d'un que a peu TEstígia anava travessant amb planta eixuta. 82. Es treia de davant el greixós aire, sense parà un moment, amb la mà esquerra; i angoixat no semblava d'altra cosa. 85- Un enviat del Cel comprenguí que era, i girí els ulls al mestre, que em féu signe de restar quiet i fer-li reverència. 88. Ah, i que ple de desdeny em pareixia! Va a la porta, i^ amb una xica verga, l'obre, sens que ningú li hi posi obstacle. 9i. —Foragitats del Cel! Gent avorrida!— començà a dir, petjant l'horrible entrada.— Per què aquest urc s'alleta dintre vostre? 94- ¿Com és que a aquell voler feu resistència al qual privats els fins mai ésser poden i que us ha fet sovint més gros el càstig? 70 vid'io piú di mille anime distrutte fuggir cosí dinanzi ad un che al passo passava Stige con le piante asciutte. 8a Bal volto rimo vea quell'aer grasso, menando la sinistra innanzi spesso; e sol di quell'angoscia parea huso. 85 Ben m'accorsi ch'egli era del Ciel messo, e volsimi al maestro; e quei fe' segno ch'io stessi cheto ed inchinassi ad esso. 88 Ahi, quanto mi parea pien di disdegnol Ven ne alia porta, e con una verghetta. l'aperse che non ehbe alcun ritegno. 91 "O cacciatí del Ciel, gente disperta," cominciò egli in su l'orribil soglia, "ond'esta oltracotanza in voi s'alletta? 94 Perché ricalcitrate a quella voglia a cui non puote il fin mai ésser mozzo, e che piü- volte v'ha cresciuta doglia? 72
