<poem> ii5. el terreny és trencat tot per sepulcres; tal arreu s'oferia a l'esguard nostre, mes de faisó bon xic més amargosa, u8. car hi eixien nombroses flamarades que aquell sens fi de tombes encenien com en cap art no s'encén mai el ferre. 121. Eren llevades totes les llurs tapes, i queixes tan punyents n'eixien fora, que de penats semblaven i de mísers. 124. I jo digui:—¿Qui-són aquests, o mestre!, que, enterrats, des de dintre de les tombes es fan oir amb llurs sospirs penosos?— 127. I a mi ell:—Ací hi ha els heresiarques de tota secta junt amb llurs sequaços: en són plenes a seny les sepultures. 130. Ací el semblant amb son semblant s'enterra, i unes més i altres menys aquelles cremen.— I, après d'haver girat cap a mà dreta, || entre els sepulcres i els alts murs passàrem. 115 fanno i sepolcri tutto il loco varo; cosi facevan quivi d'ogni parte, salvo che il modo v'era piú amaror 118 chè tra gli avelli fiamme erano sparte, peí le quali eran si del tutto accesi, che ferro piu non chiede verun'arte. 121 Tutti 8«" lor coperchi eran sospesi, e fuor n'uscivan si duri lamenti^ che ben parean di misen è d'offesi. 124 Ed io: "Maestro, quai son quelle genti che, seppéTlite dentro da quell'arche, si fan sentir con li sospir dolentí?" 127 Ed egli a me: "Qui son gli eresiarche, co* lor seguaci, d'ogni setta: e moltó piu che non credi son le tombe carche. 130 Simile qui con simile è sepolto, e i moniínenti son piú e men caldi." E poi ch'alla man destra si fu volto, 133 passammo tra i martiri e gli alti spaldi. 24
